Els temes que s'interpreten en el concert de gralla i piano, són tots els que, fins avui, s'han escrit per a ser interpretats amb aquests dos instruments, tot i que, alguns dels autors, ja han anunciat que en preparen més.

Quan es varen presentar i es va editar el llibre, els musicòlegs Josep Crivillé i Ramon Vilar, en varen fer un comentari de cadascun d'ells, que s'hi va incloure i que adjuntem aquí per tal de conèixer una mica més com és cada una de les peces. Són comentaris molt tècnics, per als músics que els pugui interessar interpretar-los.

NeNé
Eduard Casals

Els dotze primers compassos tenen una funció d'introducció a la peça. Els dissenys melòdics i els comportaments rítmics que s'hi presenten serviran per a ser desenvolupats posteriorment.
A partir del c.13 i fins al 26, el piano fa escoltar un aire de balanceig sobre el pedal harmònic de la dominant de mi menor, tonalitat que dóna suport a la peça.
Des del c.27, i començant amb anacrusa, la gralla fa sentir el seu cant. Serà una melodia ampla, construïda sobre el fons harmònic esmentat fins al c.60, on trobarem, i tant sols un moment, la seva tònica.
Un joc diferenciat entre els elements de tònica i dominant ens condueix al c. 73, i aquí una mutació al seu to relatiu principal, Sol Major, servirà per a finalitzar la peça exposant-hi un procés rítmic d'hemiòlia en el registre agut dels dos instruments.

Sonateta en la menor
Marcel Casellas

El tipus formal de les sonates bipartites, models estructurals vinculats preferentment amb el barroc, tenen els seus orígens en les toccates, les canzonas i els capriccios. La seva evolució va conduir primer a les sonates en tres moviments i més tard de quatre, i esdevingué una de les formes musicals més conreades durant les èpoques del classicisme i del romanticisme.
La Sonateta que es presenta aquí està d'acord amb aquells plantejaments inicials i amb la seva fisonomia: la de les sonates bipartites. Es tracta de dos fragments reiteratius en els quals s'escolten uns discursos temàtics dependents.
Si en volguéssim fer una anàlisi des dels paràmetres exclusius de l'anomenada música erudita, hauríem de parlar d'elements presents a l'obra, com la dependència i supeditació de les idees conceptuals, el nombre de les reexposicions modulants, les progressions que s'hi presenten, etc.; si pretenguéssim, però, fer-ho assenyalant els trets d'arrel tradicional que s'hi troben, caldria dir que des de l'inici, i a nivell rítmic, hi figura una de les cèl·lules constituents que amb certa profusió es troba en els nostres repertoris instrumentals de tradició -també en els vocals-. Ens referim a l'organització dactílica del seu ritme: corxera amb punt, semicorxera, corxera.
En el mateix ordre de coses podríem fer esment de l'efecte dels bordons obtinguts per l'acompanyament del piano: c.22 a 37, c.44 a 51, c.68 a 78 i c.114 a 127. Així mateix determinades estructuracions rítmiques, les anomenades hemiòlies, es presenten primer al registre agut de l'acompanyament, c.74-75, i, tot seguit, al greu, c.80-81. Més endavant ho farà novament, i amb octaves, la part cantable del piano c.107- 108.
Tal vegada, i tenint present tots el elements constitutius que hem indicat, podríem atribuir a aquesta Sonateta un mestissatge interessant i trobar-hi, si permet fer-ho, unes vies paral·leles del seu fet conceptual: les que ens ofereixen les músiques dites erudites i les que ens proposen les músiques que són tradicionals.

Per a tu, Boi
Jordi Fàbregas

L'estructura regular de l'"Introit" d'aquesta peça, i també el comportament rítmic en síncopes de la part cantable de la gralla i l'efecte dels contratemps a l'acompanyament, recorden els plantejaments del jazz. Igualment, les notes pedal del piano simulen un bordó. Els dos acords finals, de dinàmica tènue, c. 34 -36, condueixen en definitiva al "Toc de gralla", segon fragment de Per a tu, Boi.
Aquest, que se'ns presenta després d'una introducció feta per l'instrument acompanyant, fa el seu discurs exposant uns dissenys modals, i en compàs de 5/8, com a la introducció d'aquest segon fragment, els quals dissenys són acompanyats tonalment com a presagi de la finalització del primer tema conceptual de l'instrument solista, c.8-26. A un brevíssim enllaç del piano en compàs de 3/4, que sembla voler presentar un procés d'hemiòlia, c.26, li segueix novament l'antecedent del tema, c.27-35, que, en canvi, resoldrà un conseqüent distint del que s'ha escoltat amb anterioritat, c.36-44.
Tot seguit, una introducció restringida, c.96-99, i una finalització pont en compàs de 3/4, c.l 17, idèntica a la que hem trobat abans, c.26, ens deixen escoltar una mena de reexposició de resum.
Una Cadència ad libitum, c. 131-145, permet al graller la interpretació lliure. El fragment final que executa el piano, del c.114 al darrer acord, és una evocació del que ha estat l'inici d'aquesta segona part, el "Toc de gralla".

L'optimista foxtrat
Eduard Iniesta

Feta una introducció al piano d'evident referència rítmica, la gralla exposa el primer tema sobre un fons harmònic modal, el mode de Mi, de l'instrument acompanyant.
Un petit pont modulant iniciat a l'Al·legro del c.31 dóna pas a un nou tema melòdic interpretat per l'instrument solista, c.33 a 41. La seva repetició enllaçarà amb un altre de línia plàcida que serà acompanyat primer mitjançant la presència d'acords bàsics desplegats, amb lleus incisos imitatius i després amb acords compactes que faran d'enllaç per a un nou pont i que arribarà a la reexposició del segon tema, c.33. Un cop feta, una coda breu fineix la peça.

Marxa del seguici
Simone Lambregts

Es una peça reexpositiva, de caire intimista, de les anomenades de "petit tipus binari".
El joc ritmic motivat per la reiteració de les set pulsacions organitzades de manera sempre igual (3 +4) permeten al piano la presentació del primer tema en octaves al registre superior. Tot seguit la gralla fa seu el mateix tema, que tindrà per marc l'harmonia senzilla que li procuren els acords del piano.
El segon tema, de breus dimensions, apunta inicis de diàleg entre els dos instruments i demana, de la mateixa manera com ho ha fet abans el primer, de ser repetit.
Seguidament, el primer tema serà bisat per acabar la peça.

Quatre estacions
Perepau Jiménez

El plantejament programàtic de les Quatre estacions vol mostrar des del seu inici fins a la fi l'estat d'ànim d'un viatger imaginari.
1. Figueres
Sobre el fons del piano, que s'estructura mitjançant uns acords compactes primer i arpegiats després, la gralla canta uns dissenys melòdics fíguratius del pla traçat per l'obra: el viatger surt a trenc d'alba d'una estació emboirada.
2. Flaçà
Tant el ritme extem com l'intem (3+2+2) són indicatius d'un dinamisme peculiar i més gran. Els dissenys reiteratius esdevenen un record del moviment de rotació del ferrocarril.
3. Estació M.I.R.
Un cop presentada una successió cromàtica ascendent, l'instrument solista fa el seu discurs estmctarant les seves parts de manera regular, i fent servir el dinamisme rítmic anomenat "temps de marxa": corxera amb punt / semicorxera.
4. Clot - Aragó
Finalment, i després d'una introducció mínima de caràcter ntmic acusat, els microdissenys exposats per la gralla volen simular l'arribada a Barcelona. Sobre el suport de l'instrument acompanyant, el solista sembla fer una paròdia del deixondiment d'aquell vehicle davant de l'ambient actiu que troba a la ciutat.

Aigua
Enric Montsant

És una peça d'estil minimalista. Les seves seccions, que s'inicien després de quatre compassos del piano marcant la pulsació, es comporten així gairebé a tota la peça, per bé que rep, de tant en tant, el suport d'uns acords compactes del piano.
A l'instrument acompanyant se li confia la reiteració d'un fragment ja escoltat com a veu principal amb un acompanyament lliure sobre un fons harmònic indicat, c.49-56. A partir del compàs 76, síncopes i contratemps del piano conduiran la insistència de la gralla, fins que una coda finirà la peça amb una doble escala cromàtica del piano i una cadència picarda.

Mirall trencat
Toni Oró

Cinc sèries d'onze temps (3+3+3+2), que serveixen per executar un disseny arpegiat i modal al piano, donen pas a una melodia que la gralla, amb un cert aire orientalitzant, cantarà de manera reiterativa (anacrusa del c.21 al 35, i, igualment del c.37 al 51).
Els petits motius que el piano hi intercala, confirmen positivament aquesta familiaritat amb certs aires melòdics orientals.
Sobre la mateixa estructuració d'abans (3+3+3+2), es presenten síncopes, c.53 a 67, que enllacen amb una reexposició parcial del fragment d'inici (anacrusa del c. 69 al 76).
Un pont rítmic sincopat i reiteratiu ens condueix al galop, c.98-166. Aquest fragment darrer ens mostra un joc de temes similars amb unes repeticions que permeten el diàleg entre l'instrument solista i l'acompanyament del piano.

Cant
Quim Soler

La melodia que interpreta la gralla, de certes referències ravelianes, és acompanyada mitjançant el desplegament d'un mode hipofrigi.
Després de l'exposició del primer tema, c.1-20, un fragment reiteratiu de l'instrument acompanyant deixarà escoltar un accelerando dinàmic que arriba fins a un breu disseny de la gralla solista, c.29-30, i una progressió lliure del piano, c.30-33.
A partir d'aquest moment es presenta un fragment del primer tema amb unes lleus modificacions. Dos compassos, 44 i 45, finalitzen el Cant amb un arpegiat del piano sobre un so (Do 4), mantingut alhora per l'instrument solista.

Nocturn
Toni Xuclà

Sis segments de tres compassos, llevat del darrer, que en presenta només dos, permeten al piano el coixí harmònic que acompanya la gralla, que fa un antecedent i un conseqüent que es repeteix.
Segueix una melodia ondulant de l'instrument solista que es cantarà dues vegades. Uns contratemps compactes del piano, alhora que un acompanyament desplegat en l'àmbit greu d'aquest instrument, configuren el segon tema.
El fons harmònic permetrà una línia melòdica dialogant entre els registres del piano que condueix a la reexposició del segon tema i, finalment, a la del tema inicial. Uns acords alterats donen pas a un arpegiat sobre la tònica Fa, que desplega, així mateix, un acord d'aquelles característiques.

Amor a mort
Enric Montsant

Aquest tema és nou i, per tant, l'únic que no forma part del treball inicial publicat en el llibre.
L'Enric el va compondre per a gralla i orquestra. Quan el tenia, va veure la convocatoria del I Concurs de composició de música per a dolçaina i piano de la ciutat d'Algemesí i va decidir presentar-li, adaptat per a aquests instruments. Va obtenir el Premi d'honor.
Com que l'Ivó i en Nil sempre li deien que s'animés a compondre més temes per a gralla i piano, el va adaptar i el varen treballar junts, incloent-lo en el repertori del concert i estrenant-lo a Figueres, el dia 2 de setembre de 2005, a l'auditori Narcís Monturiol del Casino Sport, en el marc del festival Acústica.